La Vida a Berlin. Cap.14. Eurocopa 2004

Capitol 14. Eurocopa 2004

Per no perdre actualitat m'he hagut d'afanyar per insertar
aquest capitol abans que acabi l'actual Europa 2004 de futbol
que s'està jugant a Portugal.

Haig de dir abans de començar que soc un autèntic desapasionat
del fútbol. Al dir fútbol vull dir fútbol de tota mena i aixo,
com veuràs inmediatament, em posa en un compromís, perque el meu
fill està demostrant un sentiment totalment contrari. Ell i
els seus amics de classe van un cop per setmana a entrenament
de fútbol. Entrenen en un club proper amb altres nens, la
majoria dels quals son de la mateixa escola. Guillermo diu
que li agrada jugar a fútbol, però jo crec que el
seu interés no és propiament el fútbol, sino més aviat
passar una estona amb els seus companys. Aixó que dic te la
seva raó, perque quan el veig jugar dins l'equip, no demostra
cap interés en participar com els altres, sino que mes aviat
s'aparta quan arriba la pilota i deixa que xutin els altres.

Tornant a prendre el fil de la qüestio (fil que segurament tornaré
a perdre ràpidament) deia que el meu desapasionament es refereix
a qualsevol mena de fútbol i aixó inclou també el fútbol que
juguen en Guillermo i els seus companys. Haig de reconèixer que
m'aborreixo com un maleit veient com 20 pitufos corren darrera la
pilota. Preferiria mil vegades tornar a casa i fer coses
mes interessants, cosa que, si aixo continua, faré en un futur
molt proper.

El "sentiment" d'en Guillermo (real o fictici) envers el fútbol
inclou el veure els partits de la Eurocopa que fan ara a la tele.
Però aqui també hem d'anar amb compte amb la interpretació.
La manifestació del nen és "vull veure el partit a la tele!".
Ara bé, anem a pams. La clau de la qüestió es troba a la paraula/concepte
TELE. I escric TELE (amb majúscules) perque no pots imaginar la
fatal atracció que aquest ingeni exerceix sobre la criatura.
Si d'ell depengués es passaria el dia hipnotitzat devant la pantalla.
El poder de l'aparell es real i efectiu. El crio no parla ni
fa cap moviment total o parcial del seu cos quan la TELE funciona.

Per tant jo m'inclino mes aviat a pensar que la il.lusio pel
fútbol amaga, d'una banda, el desig de passar una estona amb els
seus amics, i d'altra banda la possibilitat inmediata de tenir
accés al màgic ingeni hipnotizador i alienant.

Ho veus!, ja he tornat a perdre el fil. Anem a reprendre'l.
Els partits de la Eurocopa serveixen aquests dies com a reclam del conegut
'Sony Center' de la Potsdamerplatz de Berlin. Es tracta d'una
zona molt nova de la ciutat, construida sobre un solar enorme
on, en temps del mur, ningú no s'aventurava ni de dia i molt menys
de nit, pel perill que suposava trobar-se, sense voler-ho ni
desitjar-ho, amb un tret al cap o a qualsevol altre/s part/s del cos.

Aquest Sony Center és un lloc d'esbarjo visitat per turistes de
tot arreu. Hi han cinemes, bars, restaurants, un museu del cinema,
una font interior i tot cobert per una cúpula enorme que sembla
la carpa d'un circ. L'espai està ordenat al voltant d'una plaça
interior que serveix d'acullida als visitants i en la qual, en
una de les parets hi ha una pantalla gegant on es projecten
continuament imatges dels invents de Sony. Durant aquests dies de
la Eurocopa, serveix també per projectar els partits de fútbol
que es juguen a Portugal.

El diumenge 20, dia que en Toni va venir a Berlin, vàrem
anar-hi tots dos i ens vàrem trobar que no ens deixaven entrar
al recinte interior. Resulta que dels cinc accessos que hi
ha, només un era la autèntica entrada ('Haupteingang' que diuen
ells) El perímetre estava controlat per un gran nombre de
'seguratas' vestits de negre que feien por. Ens van explicar
que l'accés el trobariem al girar la cantonada i que havien
posat els controls per disuadir els gamberros que tinguèsin
intencions malèfiques i desestabilitzadores. Jo crec que en tot
el recinte, que deu tenir una superficie com la meitat de la Estació
de Sants de Barcelona, hi havien un centenar de vigilants.


Total, que a la 'Haupteingang' un 'segurata' enorme (vestit rigurosament
de negre com la resta) ens barra el pas i ens pregunta si portem
armes, ganivets o altres instruments perillosos i/o punxants.
Naturalment que no, animal!!
Que no ho veus la cara de turistes acabats d'arribar que tenim!!
OK! (que diu ell) i acte seguit passa a la fase de inspecció
corporal. Inclus va fullejar el planell que jo portava per si
alguna cosa li havia passat per alt.

Un cop a dins ens trobem amb una distribucio de taules, bancs i cadires
estil 'Oktoberfest', però amb ambientació futbolera.
Tot estava preparat per rebre els visitants que volguessin passar
la vetllada admirant un vibrant i interessant partit 'Rusia - Grècia'
Hi havien seguidors grecs i rusos. Inexplicablement els seguidors
grecs eren mes sorollosos que els rusos. Dic inexplicablement, perque
estic segur que els rusos són més abundants a Berlin que els grecs.

Total, que:
a) com veus, el seguiment del futbol no es exclusiu dels paisos latins
b) la seguretat es un tema que aqui s'han pres seriosament, i
c) qualsevol aconteixement que suposi una aglomeracio important i
prolongada de gent, te (per norma) el seu servei de seguretat corresponent.

La Vida a Berlin. Cap.13. El Trànsit

Capitol 13. El Trànsit

El transit a Berlin no es gens caotic, malgrat tractar-se
d'una ciutat on viuen 3.5 milions d'habitants.

Com que es tracta d'una ciutat extensa, el transit es reparteix
per tot arrreu. Malgrat aixo, hi ha una zona que es especialment
transitada. És la zona turística central. Sempre hi ha algun embús.
Però sempre es pot anar per una via alternativa que, encara que
fas mes volta, no estas aturat.

Les hores critiques son, però, de 8:00 a 9:00 al matí i
de 16:00 a 17:00 a la tarda, que son les hores d'entrada i
sortida de la feina, respectivament.

Els conductors son en general molt educats. Has de tenir present que
aqui no només circulen cotxes, sino també tramvies i ciclistes.
Aixó vol dir anar amb quatre ulls i vigilar a tot arreu.

Els primers dies de estar circulant per aqui (especialment a la
zona on vivim) em sentia com si tots fosim cotxes d'autoescola,
perque sempre ens aturàvem a les cruilles. Jo perque preferia deixar
que els altres passessin i els altres perque jo tenia preferencia
venint per la seva dreta. Aquesta circunstancia era per a mi
terriblement xocant. Conduint a Espanya, quan un arriba a un carrer
mes ample i sense cap indicador (STOP o 'CEDA') deixa passar als
que circulen pel carrer ample. Pero aqui no funciona aixi. Aqui
funciona sempre la regla de la ma dreta. Qui s'acosta per la teva dreta
SEMPRE te preferencia. Aixo que et dic va estar a punt de produir-me
un xoc, perque jo anava circulant per un carrer ample i m'acostava
a una interseccio amb un altre carrer mes estret. De sobte va sortir
un cotxe del carrer estret (per la meva dreta) i ni em va mirar.
Naturalment, seguint la norma de la ma dreta, ell mirava cap a la seva
dreta i no cap a mi (que m'acostava per la seva esquerra)

De totes maneres hi han vegades que aixo provoca situacions de riure.
M'he trobat sovint en carrers estrets on el cotxe que s'acosta per la
meva esquerra s'atura per deixar-me passar, pero no s'adona que el
carrer es tant estret que no podem passar tots dos, de manera que
li haig de fer indicacions per que passi ell primer.

Una altre curiositat es quan un cotxe surt al carrer desde un carrer
de sorra (un cami) Si no hi ha cap senyal de preferencia, s'aplica la
regla de la ma dreta. Imagina't que surts del cami. Normalment, amb
el costum de circular a ESpanya, t'atures per deixar passar els que
circulen pel carrer. Dons aqui no, s'aturen els que s'acosten per la
teva esquerra per cedir-te el pas. No acabo d'acostumar-me.

Amb els tramvies tambe vaig tenir un ensurt. Hi ha un carrer on el tramvia
passa pel mig del carrer i els viatjers del tramvia han de baixar de la
vorera i creuar el carrer per pujar. Jo anava desorientat i no entenia
perque estaven passant quan jo venia amb el cotxe. Per sort nomes
em van llençar uns quans crits i no va quedar ningú ferit.

Els limits de velocitat son especialment respectats.
No importa que el carrer sigui ample i amb visibilitat.
Si alla hi ha un senyal que diu que no es pot anar mes rapid
de 30 km/h, no aniran mes rapid.
Una curiositat dels alemanys es que fan controls de velocitats
periodicament pels carrers. De fet aixo no es cap curiositat
d'ells. Tambe a Espanya s'en fan. El que ho fa interessant aqui
es que els avisen per la radio. El dia del control diuen a la
radio a quins carrers ho faran.

Pels controls de velocitats tenen dos sistemes. Un sistema fixe
i un altre movil. El sistema fixe és un dispositius barreja de
fanal i semafor que tenen un indicador intermitent (o no) i que
si detecten que vas mes rapid del que esta permes, et retraten
instantaniament. Haig de reconeixer que jo era molt esceptic
al respecte i no feia gaire cas fins que em van posar la primera
multa per exces de velocitat (SI! ja rebut la primera multa
en alemany!) I va ser en una carretera on no diries pas que algu
pensa posar un detector de velocitat. Una carrera estreta, petita
en una illa al nord d'Alemanya. El limit eren 70km/h i em van
retratar anant a 78.6km/h (superior al limit mes un 10% de marge)
Em van enviar la foto del aconteiximent amb:
- retrat de la matricula,
- retrat del la part de devant del cotxe amb la meva silueta
(pero tapant la silueta del copilot)
- retrat ampliat del conductor (o sigui de mi mateix)
Total 10 Eur de multa pagats relgiosament.

El segon sistema de control (el mòvil) son els cotxes
camuflats i el funcionament es semblant al dels controls
fixes. Saps que vas mes rapid del que esta permes, perque
quan passes al costat d'un d'aquests cotxes veus un flash
vermellos. Es la senyal que t'han retratat.

Un altre capitol del transit son els conductors de bus
o de tramvia. Semblen deus dins la seva nau. No he vist
mai cap d'ells que faci un somriure o algun gest que indiqui
el seu estat animic. Sempre son neutres. I fan gala d'una
gesticulacio digne d'un personatge que es troba per sobre
del be i del mal. Hauries de veure els conductors de bus
asseguts al volant del vehicle fent el gest de cedir-te el
pas. Es admirable la magnificencia del moviment del seu braç.
El lleu moviment de cap en senyal de condescendencia.
Vaja! com si et perdonesin la vida.
I jo crec que fan vida dins l'autobus. No recordo haver vist encara
cap conductor baixant del autobus. REcordo, però, un bus aturat
en una cruilla perque no podia fer la maniobra per girar. Un
cotxe s'havia estacionat alla on el bus havia de girar i el conductor
no hi era. ¡Cap soroll, cap crit, cap increpancia! El conductor
restava assegut al volant del seu vehicle esperant pacienment
que el conductor del cotxe aparegues. Donava la sensacio que
l'home estava fen la pausa del cafe amb l'autobus en mig del carrer.
I a cap dels passatgers se li notava impacient ni neguitós.

Els pasos de vianants son sagrats! Si senyora, quan un vianant,
sigui gran o petit, home o dona, nen o nena, es troba devant
d'un pas de vianants o mostra la intenció de fer-lo servir
per passar al altre costat del carrer, els conductors s'aturen
inmediatament. Dons ara imagina´t que arribo amb la meva petita
familia en bicicleta a un pas de vianants. La pelicula es la
següent. Primer m'aturo, baixo de la bicicleta, miro endarrera
i veig venir la resta del peloton. Els dic que s'afanyin que hem
de passar tots junts el carrer. Arriba un, ... ara l'altre ... i finalment
l'ultim. Durant aquesta maniobra, els cotxes que han anat arriban s'han
anat parant esperant que nosaltres passem. No t'ho pots perdre!!

Els ciclistes son un espectacle. Hi ha de tot. La senyora gran que
va a comprar. El senyor gran que ha sortit a passejar el gos. El jove
esportista que va a fer els seus 300km diaris. Els nens que van a escola.
La filla gran que marxa a la Uni. El pare que s'en va a la feina.
Uns (els mes responsables) es posen sempre el casc reglamentari.
Els nens menors de 10 anys ho porten sempre. I tots (TOTS!!) indiquen
les maniobres. Si giren a la dreta, estiren el braç dret. Si giren a la
esquerra, estiren el braç esquerra. Encara no he vist com s'ho faran
per indicar la marxa enrera!! ;)


L'estacionament es en general facil de trobar. En grau de dificultat
quan mes al centre, mes dificil (com a tot arreu)
El centre esta plagat de zona blava (Com a Barcelona i a totes les
grans ciutats) El minim aqui es 0.50 Eur la mitja hora.

Una caracteristica dels estacionaments a Alemanya (com moltes altres
coses) és que tots tenen la seva parcel.la. Un estaria inclinat a
pensar que aqui no guanya la majoria, sino que tothom te representacio.
Aixi per exemple, es pot trobar aparcament de caracter general (qui
troba aparcament, aparca); tambe hi ha aparcament per a dones (si, si!!
aparcament per a dones!!) Normalment son llocs del aparcament general
on hi ha millor visibilitat. I tambe poden trobar-se aparcaments
per persones discapacitades. Imagina't un senyor amb cadira de rodes
que arriba conduint el seu vehicle tipus 'caravana' i vol aparcar.
A ningú se l'hi acudiria anar a aparcar al racó més allunyat.
Per a ells estan reservats els aparcament mes propers al lloc
d'interés de la zona. (Pregunteu a l'Agusti, que va ser testimoni!!!)

La Vida a Berlin. Cap.12. El Barri

Capitol 12. El Barri


El barri s'en diu Karlshorst i forma part del districte Lichtenberg al est de Berlin.

Karlshorst va ser declarat municipi al 1895 en rao dels treballs
de construccio del castell Friedrichsfelde, propietat de
Carl Sigismund von Treskow, en honor del qual un dels carrers
principals del barri porta el seu nom.

A consequencia de la Segona Guerra Mundial l'exèrcit rus va ocupar
la zona. El 8 de maig de 1945, al antic Casino de oficials es va signar
la capitulació del exèrecit alemany. En aquest edifici va estar la seu de l'Administració
militar soviética del 1945 al 1949. El 10 d'octubre de 1949 el General Tschuikow
va cedir aqui els poders al que seria Govern de la DDR.
Des del 1967, al edifici hi ha el Detusch-Russisches Kapitulationsmuseum
(o sigui, el "museu de la capitulació alemana")
Aquest museu recull fotografies, escrits, mapas, objectes, armes, ...
de la Segona Guerra.

Un altre lloc important del barri és l'Escola Tècnica Superior de Técnica i Economia
que funciona desde el 1992 i es la mes gran de Berlin. En época de la DDR havia
sigut l'institut d'economia "Bruno Leuschner".

L'atracció mes anomenada de la zona es l'hipodrom per carreres de cavalls
al trot (tot junt en alemany es diu 'Trabrennbahn') que funciona des del 1894.

Desde fa alguns anys Karlshorst es una zona de rebuda de nous habitants.
Les cases s'estàn renovant i s'estàn fent nous edificis a la zona central,
al voltant de la estacio del S-Bahn.


La zona on vivim no és el centre del barri. Està relativament a prop
del museu de la capitulacio. Es una zona de cases unifamiliars i
no hi ha cap edifici mes alt de 3 pisos.
Está comunicada per dues linies de bus. A 50 metres tenim la
guarderia i una escola bilingüe (rus-alemany)
A 150 metres hi ha un supermercat i una botiga de la cadena Schlecker.
Els carrers son molt tranquils. Gairebe no passen cotxes (de moment!)
I per tot arreu hi han arbres i jardins.
La tranquilitat de la zona es propicia per a certes instalacions com per exemple
asils (hi ha un a 50m de casa) i cementiris (hi ha un a 200 m de casa)
Sobre cementiris t'en parlaré en un altre moment, perque mereixen
un capítol apart.

A 1000 metres tenim l'entrada del zoològic mes gran d'Europa.
Amb els nens anem sovint, pero no se'ls volen quedar ;)
D'aquest zoológic també t'en parlaré en un proper capítol
perque val la pena fer una visita.

En aquesta adreça hi pots trobar fotos del barri.

http://www.karlshorst-info.de/gal.html

Per qualsevol aclaracio ja saps on trobar-me
Sento que aquest capítol no sigui tan extens com els anteriors.
En resum, podria calificar el barri amb dues paraules: arbres i tranquilitat.

La Vida a Berlin. Cap.11. Els Veins

Capitol 11. Els Veins

Com t'he explicat en algun altre capitol, vivim en una
zona nova/vella. Vella en el sentit de que ja fa temps que
existeix. Nova en el sentit que les vivendes que s'han fet
son nova construcció.
Aquesta zona era abans ocupada per casernes militars del
exercit rus. Com ja deus saber Berlin era una ciutat dividida
durant prop de 40 anys. Els rusos tenien casernes a un costat
del mur i els americans les tenien al altre.

Be, aixo t'ho explico perque afecta a un dels veins. Un matrimoni
gran que ha viscut en aquest barri durant 35 anys. O sigui, es van
instalar aqui una mica despres de fet el mur. Han viscut al costat
de les casernes una gran part de la seva vida. La dona es molt comunicativa.
Pero tambe molt rundinaire. Sembla ser que el viure tant de temps al
costat d'una base militar li ha afectat al cap. Pateix sovint de
mal de caps pel soroll de camions i soldats que ha patit durant tants anys.
Aquesta dona no podria viure, per exemple, al carrer Aragó de Barcelona.

Despres de les casernes va venir un temps de tranquilitat. Els soldats
van marxar quan el mur de Berlin va ser obert. La dona veia el futur
amb uns altres ulls. Pero vet aqui que el terreny que havien deixat les
casernes era una llaminadura per a les inmobiliaries. I com no podia ser
d'una altre manera, el terreny, propietat del estat alemany, va ser venut
a una inmobiliaria francesa 'PREMIER' que es qui ha construit les
cases noves on vivim. I amb la compra del terreny, va tornar a venir el
soroll: excavadores, camions, grues, maquinaria diversa, ... i la dona
va tornar a patir dels seus maldecaps. El soroll de les obres ha durat
fins fa pocs mesos. Els basaments de totes les cases ja estan fets
i ja estan aixecant les parets de les darreres vivendes. La dona tornava
a trobar la tranquilitat. Pero el que no comptava era que els seus
nous veins eren families amb nens i esta clar ... els nens juguen i criden.
I criden tant que les seves veus infantils van arribar a les seves
orelles i la dona va experimentar un altre tipus de mal de cap.
El maldecap dels crits i xisclades dels nens. Ens ho va explicar, ens
va ensenyar un paper del hospital on havia estat alguna temporada i ens
va demanar per favor que procuressim distreure els nens d'alguna manera
perque no cridessin tant fort. Haig de reconeixer que aquesta dona es un
encant. En alguna ocasio inclus s'ha ofert perque la Hanna i la Eva passin
a jugar al seu jardi. D'aquesta manera aconsegueix que no cridin elles i
tampoc cridin les seves amiguetes veines ...

... i ara es quan deixem a la veina dels maldecaps per referir-nos als veins
del costat. Aquests son una parella jove amb una nena de 2 anys, de nom
Tia (sembla que es un nom d'origen suec) Naturalment, Tia s'ha fet molt
amiga de la Hanna i de la Eva. No hi ha dia que no juguin juntes.
Com que viuen al costat, alguns dies ella passa a jugar a casa i altres
dies son la Hanna i la Eva que passen a jugar a casa de Tia. Aquesta
nena es de mida alemanya. Nomes te dos anys, pero es tan alta com la Hanna,
que ja en te 4. Naturalment li ve de família, perque els seus pares també
son alts. Tia era molt calladeta i tranquila quan ens vàrem instalar aqui.
Pero despres de l'hivern ha canviat radicalment. S'hi fica per tot arreu
i dona ordres als seus pares dient que han de fer (per satisfer els desitgs
d'ella, naturalment!!) Els seus pares treballen tots dos i la nena la porten
a una guarderia prop de la feina de la seva mare. Nomes els veiem a la tarda
a partir de les 15:30 aproximadament. Son molt comunicatius i amables.

Els veins de devant també tenen una nena 'Nadia'. Té 3 anys i es un dimoni.
Aquesta nena no te prejudicis. Igual juga amb la Hanna, la Eva, Tia o amb un
gran. Te una germana gran de 13 anys. I em sembla que junt amb ella passa moltes
estones devant la tele, perque diu frases i paraules que sento sovint a la tele.
La porten a la mateixa guarderia que la Hanna i la Eva i sovint es veuen quan
surten al pati. Els seus pares també treballen tots dos i sovint l'avia porta
la nena de la guarderia. El pare treballava fins fa poc a Bonn (a ... km) durant tota
la setmana i nomes el veiem els caps de setmana. Ara sembla que ja treballa
a Berlin. Aquest home no parla gaire. Quan ens trobem no obre la boca fins que
el dic bon dia (o bona tarda) I encara i aixi, te prou amb un breu moviment del
cap. Segur que no es mut, pero deu ser de caracter reservat. La seva dona,
en canvi, es un nervi. Sempre està enfeinada, pero tambe sempre te una estona per estar
jugant al carrer amb la Nadia.

Tenim altres tres veins a la mateixa filera de cases. Pero el contacte no es
tan frequent. Els del extrem mes allunyat, tocant a la sortida del carrer
principal, tenen dos fills, Friedrich (8) i Luise (5) Aquests nens sempre estan
devant de casa nostra. Venen a jugar tots junts. Poques vegades s'els veu
jugar devant de casa seva. El gran, amb 8 anys, es un homenet. Et dona explicacions
i arguments sobre tot. I la seva germana es una descarada. Sempre està fincant
el nas en el que fem i pregunta qué estem fent i per qué, i ella (o els seus
pares, o els seus avis) sempre tenen alguna cosa que es mes maca, o mes gran,
o mes cara que les que tenen els altres. Aquests dos nens son uns embolicadors.
Sempre convencen al Guillermo perque demani caramels o xocolata o galetes per
a ells. Tots dos van a la mateixa escola que en Guillermo. Els seus pares també
treballen tots dos. La seva mare es profesora a un institut. Fa classes de
quimica i va atabalada. Hi han dies que es a casa i altres que no (quan ha
de donar classe) Ella s'encarrega de portar els nens a l'escola, anar-los a
recollir, portar-los (o recollir-los) quan fan les activitats extraescolars.
També fa la neteja i a mes ha de preparar les classes. Es per aquesta raó que
quan els fills són a casa, els envia al carrer perque vinguin a jugar amb els
nostres i no la distorbin. Els seus veins del costat es un matrmoni amb una
filla de 16 anys. Viuen sols, perque la filla l'han enviada a estudiar a Florida
(USA) Marxan de bon mati a la feina i no tornen fins tard. Practicament no
els veiem. Tots dos treballen a la mateixa empresa.

Recentment han vingut nous veins. Viuen a la casa devant de Friedrich i Luise
Es una senyora gran amb un noi de 13 anys. Viuen ells dos sols i encara no
hem parlat amb ells.

Hi han encara dos cases de la filera que encara no s'han venut. Una d'elles
es la casa de mostra que visiten els possibles compradors.

Com pots comprovar, donat que tothom treballa, jo soc l'únic que es troba
a casa tot el dia. Es per aixó que quan porten paquets o certificats per un
o per l'altre, sempre arriben a casa nostra. Em diuen que han trucat a totes
les portes i que no han trobat ningú. Jo explico que es que tots treballen
i nomes jo passo tot el dia a casa, bla, bla ... i em deixen el paquet a mi.
Em fan firmar el comprovant que he rebut l'envio i deixen un paperet a la
bustia del destinatari original perque quan arrivi passi per casa meva a
recollir el seu paquetet.

Segons els comercials que ensenyen la casa de mostra, sembla que hi ha
una parella interessada en comprar una de les dues cases que falten, i
diuen que la dona es de Madrid, pero encara no els hem vist. Sembla que
s'ho estan pensant.

Amb els veins de les altres fileres de cases no tenim gaire contacte,
llevat de les reunions de veins (ja han fet 3). A les reunions de veins
només hi va la meva dona, per raons evidents. Pero tots diuen que son
molt aburrides. L'ordre del dia el posa l'administrador de les finques
i a la darrera es queixaven de que es tractaven punts que no tenien
cap importancia.

La Vida a Berlin. Cap.10. Els Transports

Capitol 10. Els Transports

El títol haria de dir mes apropiadament 'El Transport Públic'.

Comencem pels numeros. A Berlin hi han 3 aeroports: Tegel, Tempelhof i Schönefeld.
Hi han linies de tren urbà subterrani (com el metro a Barcelona),
que aqui s'en diu U-Bahn; tren urbà de superfície, que aqui en diuen S-Bahn;
tramvies i autobusos.
Per Berlin també passen o arriben línies de trens regionals, trens
nacionals i trens internacionals.
I d'aqui sorten o arriben linies regulars d'autobusos
que connecten amb mes de 230 destins d'Alemanya i d'Europa.
Apart d'aixo també hi ha una flota de taxis. El model
standard de taxi es Mercedes, i son de color crema.

En total hi han 10 línies de U-Bahn i 15 S-Bahn.

Les linies de tramvia nomes es troben a la part de l'antic Berlin-Est.

Es pot arribar practicament a qualsevol lloc en transport públic.

El color dels transports publics urbans de Berlin es el groc.

El sistema de cobrament dels bitllets de transport es diferent
al que hi ha a Barcelona. Aqui no hi cap barrera a l'entrada
de l'estació del U-Bahn ni del S-Bahn. Hi ha una guixeta o be un
expendedor automàtic. Tothom (els d'aqui, està clar!!) sap que els
billets es compren a l'entrada i tenen una valideça de dues hores
desde el moment de la seva cancel.lació. Un mateix billet serveix per
a qualsevol dels serveis de transport de la ciutat: Bus, U-Bahn, S-Bahn
o Tramvia. El bitllet senzill es compra per 2 EUR.

La primera cosa que em va impressionar quan vaig entrar per primer cop al U-Bahn
va ser el silenci dins el vagó. Només se sent el soroll del tren en
moviment. Poca gent parla. I els que parlen ho fan ben fluix, de manera
que no molesten la resta de passatgers. La segona cosa que em va
impressionar es que aquest silenci no només existeix al U-Bahn, sino
tambe al S-Bahn, al Bus o al Tramvia.

Els U-Bahn mes moderns son de 6 vagons de llargada i no hi ha cap separacio entre
ells, de manera que pots recorrer el tren sencer d'un extrem al altre
sense sortir del tren.

Malgrat que, com et deia, no hi han barreres a l'entrada de les
estacions, la gent acostuma a comprar el bitllet. De fet la majoria
del viatjers te bitllets multiviatje que serveixen per tot el dia,
per tota la setmana, per un mes, per trimestres o per tot l'any.
També hi han revisors, pero no son els convencionals que un
turista espanyol imagina. Van per parelles. No duen uniforme i no
se diferencien en res de la resta dels viatjers. Mes aviat el primer cop desconfies
perque la seva indumentaria es molt informal: Espardenyes esportives,
jeans i jaqueta texana, samarreta o camisa a cuadros (estil llenyataire).
Un pensaria que son camioners que s'han passat al bus o al U-Bah.
Quan per primer cop s'em va acostar un,
el primer pensament va ser que em venia a demanar diners... però no!
em va ensenyar una tarjeta identificativa i el que em demanava, al
igual que a la resta dels passatgers del costat, era que mostrés el
meu bitllet o títol de transport. Van a comissió. Una part de la
multa que cobren per cada passatger que troben sense bitllet, és per a ells.
I vàlgue'm Déu si s'afanyen!! Entre cada dues estacions inspeccionen el bitllet
dels passatgers de tot un vagó. Quan troben un que no té bitllet,
no tenen contemplacions, el demanen que surti del tren i a l'andana
li posen multa.

Quan encara era a Barcelona vaig sentir a la radio que els alemanys eren
tan respectuosos amb el reglament que si rebessin la consigna de manifestar-se
al U-Bahn, abans d'entrar comprarien el bitllet. I en aquell moment
em va passar per la meva imaginació la imatge d'uns manifestants sindicals
en vaga que anàvem a Barcelona en tren dien "¡Que pague el patron!"

La Vida a Berlin. Cap.9. Els Parcs

Capitol 9. Els Parcs

Berlin es la ciutat europea amb mes superficie de zona verda per
habitant. Segons les estadístiques hi han al voltant de 400000
arbres, dels quals els mes abundants son el 'til.lers' que
constitueixen el 38% del total. Es la ciutat mes
extensa i mes poblada d'Alemanya, pero aixo no vol dir
que sigui la mes contaminada. El 42% de la superficie de la ciutat
es zona no edificada, lo qual inclou parcs, jardins, boscos,
camps, rius i llacs. Aixó representa uns 100 metres quadrats
per habitant (una petita parcel.la de 10 X 10 metres...
no esta pas malament!!!)

Naturalment no tot es tant idilic com poden donar a entendre les
estadístiques. Hi han districtes, mes poblats que altres.
El mes densament poblat es diu Kreuzberg (14500 habitants per
quilòmetre quadrat) El menys poblat es diu Köpenick (874)

Quan un passeja pels grans parcs de la ciutat s'oblida que es
troba a una gran capital. Tens la sensació que et trobes passejant
per Collserola.

El parc mes conegut, mes gran i mes centric es diu 'Tiergarten'. També es el
mes visitat. Esta rodejat per llocs de gran atractiu turístic, com
per exemple: la famosa Porta de Brandenburg i el passeig 'Unter den Linden'
al est, les embaixades al sud, la Kurfürstendamm (coneguda per
la seva gran quantitat de botigues) al sud-oest, la estació de trens
i autobusos 'Zoologische Garten' al oest, la seu del Govern (el Reichstag)
i la Cancilleria al nord-est, i el castell de Bellevue (residéncia oficial
del president alemany) al nord.

Aquest parc es troba rodejat pel riu Spree al nord i un canal del propi
riu al sud. Te una superficie de 200 Ha de gespa i 25 quilòmetres de
camins per passejar. Està travessat en direcció est-oest per un gran
avinguda que s'en diu 'Strasse des 17 Juni'. En aquest parc es troba un
dels dos zoologics de la ciutat.

A la periferia de la ciutat hi han altres parcs i boscos.
Al oest, on se junten els rius Havel i Spree es troba el bosc
anomenat 'Grunewald'. Al costat d'aquest bosc es on vivien,
en temps del mur, els oficials americans. En aquesta zona hi han
cases molt boniques. Al est, a prop on vivim nosaltres, es troben
altres boscos mes petits, com el 'Oberschöneweide', amb un petit tren
que fa una recorregut per dins, i el 'Plänterwald' al costat del
riu Spree.

Un dels caps de setmana que feia bon temps vàrem anar a un parc
que es troba al sud. S'en diu 'Britzer Garten' i es seu d'exposicions
periòdiques de flors i plantes. La entrada del parc es apoteosica amb una
plantació de tulipans de colors groc, vermell i violeta. Al centre s'hi
troba un llac, amb una cantonada per que els nens (i no tant nens) portin
els seus models de vaixells teledirigits. Aquest parc també te un trenet
que fa un recorregut per l'interior.

De qualsevol manera, les explicacions mai són suficients per donar a
entendre el que se sent a dintre dels parcs i boscos. Has de venir
a veure-ho.

La Vida a Berlin. Cap.8. Les Botigues

Capitol 8. Les Botigues

Ara que ja porto uns quans dies aqui, puc parlar-te millor
de les botigues de Berlin. Com sempre que arribes a un lloc
que no coneixes et fa una mica de prevencio anar a comprar
a una botiga perque no saps en quines condicions estan
els productes, com et tractaran, no tens referencies
per saber si aquella botiga es mes cara que les altres.

Podria classificar en 3 tipus els comerços on comprem:
1. els suprmercats
2. els centres comercials
3. les grans superficies

1. Els supermercats es on comprem habitualment el menjar.
Fins fa un mes teniem 3 a prop. Actualment han enderrocat
un per edificar vivendes. El que tenim mes a prop es de la
cadena 'Plus' i trobem tot el que necessitem. En aques super
he comptat en total 4 dones que s'encarreguen de tot, en torns de 2.
Les dues dones s'encarreguen d'atendre la caixa, comprovar
l'estat de les existencies, reposar els productes que s'acaben
als aparadors i treure els envoltoris i caixes buides.

Saps el que em va causar mes impressio el primer cop que hi vaig anar?
La caixera... Si!! els primers dies jo quedava bocabadat
al veure-la. Em refereixo a la velocitat que passen els
productes pel detector del codi de barres. Increible!!
I el detector poques vegades falla!! A mes jo ja estava escamat
amb els preus, perque a Barcelona mes d'un cop el preu que
em volien cobrar no coincidia amb el cartellet que posen al costat
del producte (curiosament sempre em volien cobrar mes del que deia
el cartell) Els primers dies ho comptava i sumava tot abans
de pagar, pero despres de descubrir que sempre coincidia, ja ho he
deixat de fer.

Et puc explicar un parell d'anecdotes als supers.

La primera va ser un dia (l'unic de moment)
que un client es va quedar aturat perque volia pagar amb tarjeta i
el lector magnétic no volia llegir-la. Ningú no es va posar nerviós.
La caixera (impertérrita ella!) passava una i altre vegada la tarjeta
i invariablement el lector li contestava amb un 'piiiip' pocasolta.
Imagino que el client es sentia aludit pel 'piiiip' i repetia
a cada pitada que ell sempre havia pagat amb tarjeta i sempre havia
funcionat. Jo crec que la comedia va durar uns deu minuts, al llarg
dels quals a la cua ja hi erem 10 persones. Aleshores va acostar-se
l'altre caixera, va observar que estava passant i despres de mirar-se
la tarjeta, se la frega a la maniga de la bata, la passa pel lector i...
FUNCIONA!!! el lector ja no va dir res mes. El client va quedar
tranquil i els de la cua vàrem admirar la segona caixera com si
tingués poders màgics.

La segona, es que a sobre de la caixa, penjat del sostre, hi ha un
mirall enorme (una especie de retrovisor) amb el qual les caixeres
poden comprovar, sense necessitat d'aixecar-se, que no has deixat res
al carret que vulguis emportar-te sense pagar. Quan ets nou al lloc
no coneixes tots aquests detalls. De manera que jo anava amb una
caixa de 12 tetrabrics de llet al carret, un dels quals li havia
donat a ella perque el passés pel lector del codi de barres
i comptes 12 iguals. I quan m'esperava que em digués el preu que
havia de pagar em diu 'noseque' assenyalant el carret. Jo faig cara
de despistat i llavors va ser quan amb mes insistencia i cara de mala
llet em repeteix el mateix assenyalant el carret i movent el braç.
De tota la frase vaig reconeixer un parell de paraules conegudes
i vaig entendre que em deia que mogués la caixa perque volia veure
si havia res amagat sota la caixa. uf! tot aclarit.

Un detall que sempre es d'agrair es que la caixera sempre saluda
abans d'atendre el client. I tambe es despedeix amablement. I tots els
divendres et dessitgen un bon cap de setmana. Aixo, vulguis o no,
sempre et fa sentir be.

2) Els centres comercials es on anem a comprar alguna cosa
excepcionalment, com ara sabates o roba. Els dependents son en
general bastant amables, pero hi han clares diferencies si
es tracta de gent jove o de grans. Els grans son mes amables
i et donen mes explicacions. Els joves molt sovint es queden
tallats i no estan molt segurs del que volen explicar.
Als centres comercials s'hi troben botigues de diversos tipus:
sabateries, botigues d'ordinadors, botigues on pots comprar
electrodomèstics, papereries, bar, fotocopiadora, ...

3) Les grans superficies. Aquestes son macroespais com ara IKEA
o el que aqui anomenen 'Baumarkt' (tipus Bauhaus) on trobes tot
el que necessites si vols fer obres, reparacions o bricolatge
a casa. Aquests 'Baumarkts' tenen també una secció de jardineria
amb tot de mobiliari per jardins i eines per treballar-hi.
Aquesta secció és especialment vistosa ara a la primavera, perque
hi han plantes i flors de tots colors pels jardins.
Els primers mesos de viure aqui, ens haviem dedicat a fer
visites de cap de setmana a IKEA (hi han 3 a Berlin) per comprar
mobles i accesoris per la casa.

Els horaris de les botigues son, normalment, de 8:00 a 17:00
i no tanquen al migdia. Sempre que he anat a comprar he trobat
obert (llevat que fos un dia de festa, es clar!!!)

La introduccio al comerç i la compra-venta comença a l'escola.
Amb 6 anys (el primer curs d'escola) els expliquen què son els
diners i que es fa amb ells (al cole de Granollers ho van explicar
quan en Guillermo tenia 4 anys) Quines son les monedes de curs legal
i dos cops a l'any fan al cole un mercat on els nens monten les
seves paradetes amb el que volen vendre. La primera va ser al Nadal
i es podien comprar joguines. La segona ha estat a la primavera.

Jo crec que hi han nens que estan orientats de petits cap al comerç.
Un company de la classe d'en Guillermo (en Killian) ho te molt clar. El que vol
fer quan sigui gran es guanyar diners. Ahir, per exemple, estava
tractant de convèncer en Guillermo de que li comprés cromos.
I en arrivar a casa seva va treure al carrer una catifa i alla es
va asseure amb un parell de videos i els seus cromos, per tractar
de vendre'ls. Aquest noi es un cas excepcional. Jo l'admiro per la
iniciativa i les idees que te.

La Vida a Berlin. Cap.7. L'Escola

Capitol 7. L'Escola

Et dire el que mes m'ha impressionat de les escoles on van
els meus fills: La participació dels pares és molt intensa.
Haig de dir que a Granollers no era pas jo qui tenia el
contacte més habitual amb els/les mestres dels meus fills.
Però les poques vegades que havia anat a acompanyar-los
o a recollir-los, no havia passat del portal (especialment
a l'escola on anava en Guillermo, a partir de P3)
Aqui es un altre cosa. Durant mes i mig, desde començament de
curs, la majoria de pares acompanyen els seus fills fins
a la mateixa taula de classe. Després de les primeres vacances
al octubre, es veu que la mestra els va anar mentalitzant
de que ja es feien grans i que ja podien anar sols a escola.
Apart d'aixó, els primers dies de classe ja els van explicar
com es creua un carrer i la necessitat de mirar a dreta i
esquerra per comprovar que no venen cotxes.
Aleshores, en Guillermo mateix ja em va demanar que el deixés
pujar sol a classe. I un parell de mesos mes tard, ja em
demanava que el deixés anar sol desde la cantonada. Aixó
el feia sentir-se gran. A més, els seus amics van sols
desde casa. També es cert que viuen a prop, mentre que
nosaltres hem de fer un trajecte de aproximadament 5 minuts en cotxe.
I ara que ja fa bon temps hem començat a anar en bicicleta.
Aixó era una de les coses que en Guillermo em demanava
desde començament de curs. Però aleshores encara no havia
aprés a anar en bicicleta.

La participació dels pares, com et deia, és molt intensa.
Cada dos mesos hi han reunions dels mestres amb els pares.
Els nens ja han fet dos concerts: un per Nadal i ara al començament
de la primavera. A la tardor van sortir un dia a fer volar estels
amb acompanyament dels pares. També han fet un taller de
manualitats on els pares ajuden als nens i un mercat de Nadal
on els pares també ajuden a preparar les paradetes i porten
pastissos, llaminadures i preparen cafe, xocolata o altres vegudes
calentes.

Els horaris de les escoles tampoc tenen res a veure amb els
horaris a Espanya. L'hora de començament es a les 8:00.
La porta s'obre a les 7:50, però encara hi han nens que arriban
abans. Són els qui els seus pares han d'anar a treballar i
els deixen al servei de guarderia. L'horari d'escola s'acaba
a les 12:00. Aquesta és l'hora de dinar. I després, fins les
16:00, hi ha servei de guarderia si els pares treballen i no poden
recollir els seus fills. Al horari de guarderia els nens fan els
deures de classe o juguen quan han acabat. Com pots veure, els
nens tenen una gran quantitat d'hores lliures després de classe.
A Granollers, en Guillermo començava les classes a les 9:00,
paraven per dinar a les 13:00 i tornaven a classe a les 15:00
fins a les 18:00

Apart de les hores de classe, fan sortides per classes cada mes.
Visiten els parcs dels voltants, teatres, cines, associacions
culturals. També han fet una visita a la consulta d'un dentista
i a un parc de bombers.

Les guarderies pels mes petits fan un horari semblant.
Desde les 7:00 fins a les 16:00. Però arriben nens entre
les 7:00 i les 9:00. I l'hora de sortida és molt variable,
segons les necessitats dels pares. Els nens a la guarderia
es dediquen practicament a jugar, encara que tambe tenen
una estona d'esport i sovint, si el temps no es gaire fred,
surten a passejar. El que no deus saber és que per passar
de la guarderia a l'escola els nens han de superar un examen.
Encara que l'edat per començar l'escola és els 6 anys
complerts, el resultat del examen pot recomanar als pares
que s'esperin un any més. Aquest examen el fa un metge i
fa no només una revisió médica del nen, sino també un
examen de motricitat i de coneixements bàsics (llenguatge,
conceptes elementals: colors, noms de coses, lletres, numeros...)
Avui he sabut que encara hi ha un altre examen abans que
han de passar amb 4 anys. Precisament la meva dona ha concertat
una cita amb el metge per fer-lo a la Hanna i la Eva a finals
d'aquest mes. Segons m'ha explicat, els fan un conjunt de proves
per comprovar com evolucionen psicologica i fisicament (ja t'explicare!)

El calendari escolar tampoc te res a veure amb el que
hi ha a Espanya. A més, el calendari tampoc és el mateix
a tot Alemanya. Mentre que a Berlin, les vacances d'estiu
són al juliol, a Munich son al agost i a Frankfurt agafen
meitat de juliol i meitat d'agost. Aixo te naturalment les seves
implicacions en altres ambits. Per exemple es redueixen els
colapses circulatoris en temporada estival, perque no tothom
marxa de vacances al mateix temps. La resta del calendari
escolar es el següent (em refereixo a la zona de Berlin)
- Vacances de Pasqua: 2 setmanes, del 5 al 16 d'abril
- El 21 de maig, segon dilluns de Pasqua
- Vacances d'estiu: 6 setmanes, del 24/juny al 4/agost
- Vacances de tardor: 2 setmanes, del 4 al 16 d'octubre
- Vacances de Nadal: 1.5 setmanes, del 23 al 31 de gener
(el 3 de gener tornen a començar les classes, no hi han Reis!!)

De totes maneres aquest és el calendari de l'escola per
nens a partir dels 6 anys. La guarderia on van la Hanna i la Eva
encara fan menys vacances. No tanquen per Pasqua. Només hi han 3
setmanes de vacances al estiu (del 28 de juny al 16 de juliol)
i una setmana al Nadal.

Un detall que em va fer patir al començament de curs és que,
quan erem a l'escola, en Guillermo insistia en dir-me
"aixo esta prohibit!" quan alguna cosa se sortia de lo habitual.
Per exemple, al tobogan de l'escola "estava prohibit" llençar-se
de dos en dos (ells ho havien fet moltes vegades quan erem a Granollers!!
inclus baixaven de 3 en 3!!!) S'havia de baixar assegut i un darrera
l'altre. Quan hi vius aqui ho vas entenent
a poc a poc. Resulta que en aquest pais tot esta tant regulat que
als nens els donen explicacions al estil 'militar', es a dir,
"si fas aixo de manera diferent a com et dic, tindràs un càstig!"
Per altre banda, encara no he vist que un pare/mare piqui el seu
fill en públic. El pares es dirigeixen a ells de manera tranquila i
els expliquen el que han fet malament i perque no s'ha de fer d'aquella
manera. (Un altre tema es com ho fan a dintre de casa!! Aixo no t'ho
puc explicar, perque no ho se!!)

A l'escola hi han tasques que han de fer els nens. Per exemple,
cada setmana hi han dos encarregats de portar el beure (sucs o llet)
a la resta de la classe. També es fomenta la participacio i els
dilluns cada nen explica als altres el que ha fet el cap de setmana.
Cada dia a classe hi ha un nen que ha de fer preguntes als altres.
Per exemple, es prepara una llista de 10 preguntes i les presenta
a la resta de la classe. Com que ara estan aprenent a llegir, escriure i
fer calculs senzills, normalment es tracta de preguntes de matemàtiques:
sumes i restes que els altres han de fer mentalment.

La Vida a Berlin. Cap.6. Pasqua

Capitol 6. Pasqua

En aquest pais hi han moltes tradicions. I no nomes es disfruten al
carrer, sino que tothom hi participa. Es nota especialment a les
escoles. Ja ho he notat amb el Nadal, el Carnestoltes i ara amb
la Pasqua. Quan arriba aquesta epoca, els nens de les escoles
(i tambe a les guarderies) fan les activitats que corresponen a
aquesta epoca de l'any. Els nens porten a l'escola ous buids
i els pinten de colors per despres penjar-los dels arbres i les
plantes als jardins. Per tot arreu on vagis pots veure en aquesta
epoca, els ous pintats de coloraines.
Segons m'han explicat, la tradicio de pintar els ous prove de
l'antic costum de distingir els ous bullits dels que no ho eren,
mitjançant un senyal. Sembla ser que els ous eren un menjar habitual
en temps de quaresma. Aquest senyal s'ha convertit amb el pas del temps,
en una simpàtica decoració dels ous.

Quan arriba la Pasqua es també costum que els nens han de trobar
ous (normalment de xocolata) que previament s'han amagat entre la
gespa o les plantes dels jardins. Aixo és motiu de gran alegria
per part dels petits. Un altre personatge d'aquesta tradició es el
conillet de Pasqua, que es qui, segons les variants, amaga o es
menja els ous. També s'amaguen conillets entre les plantes
i barrejats amb els ous. Tot aixó em recorda els ous de xocolata
que es posen a les mones de Pasqua a Catalunya. Em fa pensar que
les dues tradicions potser tenen un origen semblant.

Un altra costum que també es fa aquesta setmana són les fogueres.
Així com a Catalunya les fogueres són típiques de la revetlla de
Sant Joan, aqui són típiques de la nit de Dissabte Sant. A tot
arreu s'encenen fogueres aquesta nit i al voltat d'elles es balla
i canta. Peró aqui no llencen petards ni coets.
Un detall dels alemanys es que al costat del foc sempre hi ha un
cotxe de bombers i la seva dotació de bombers per controlar qualsevol
alteracio del decurs normal de la revetlla. Jo vaig comptar fins a
deu bombers, mentre que els assistents debiam ser aproxamadament
un centenar.

Per Setmana Santa, la programació de la tele també canvia.
Mes o menys és com ho recordava d'Espanya. S'emeten pelicules
de romans en temps de Jesucrist, documentals de la Passio i
tambe dibuixos animats amb escenes de la passió i mort de Jesucrist.

La Vida a Berlin. Cap.5. La Policia

Capitol 5. La Policia

En aquesta ciutat (i a tot Alemanya igual)
la policia te un uniforme de color verd.
No es el mateix verd de la Guardia Civil espanyola, sino un de
mes clar. El primer cop que ho vaig veure, no em va agradar gens.
No es el color que estava acostumat a veure als
uniformes de la policia a Espanya i resulta xocant.
Però aqui la policia és molt estimada.
Recordo que un cop estava veient com un nen passava per
un pas de vianants mentre els cotxes estaven parats
als semàfor. Entre els cotxes també hi havia un policia
aturat amb la seva moto. Saps que va fer el nen?
Va anar allà on era el policia per saludarlo i fer-li
una encaixada de mans. El nen debia tenir màxim 8 anys
i anava acompanyat del seu avi.

Aquesta estimacio comença de ben petits.
La policia fa xerrades a les escoles. Al cole
d'en Guillermo hi va anar un policia i els nens
van quedar impressionats.

La policia també ajuda els nens a l'entrada de l'escola.
Sempre hi han dos nens que es posen a banda i banda
del carrer, vestits amb una jaqueta de color taronja y un senyal
de color blanc i vermell. Son els que s'encarreguen
d'aturar els cotxes quan els altres nens entren a classe.
Amb aquests nens hi ha un policia que els explica
com ho han de fer. S'ho prenen amb molta responsabilitat.
Ara t'explicaré el que no s'ha de fer mai.
Un dia arrivàbem tard al cole i s'em va acudir
de passar abans que aquests nens aturessin els cotxes.
No venia cap cotxe i em va semblar inutil esperar.
Doncs per aquest incompliment de les normes, el policia
em va cridar l'atenció i em va explicar que els
nens estaven per parar el trànsit i que hauria d'esperar
que ells em donessin el pas. Desde aquell dia, sempre
espero que em donin el pas (faltaria mes!!)

Un altre detall notable es que hi han moltes dones policia.
Naturalement son a l'estil germànic (altes i roses!!)
No se si als alemanys els fa gracia veure dones policia.
A mi si, perque fa goig de veure dones tan macas amb
uniforme de policia. Aixo dona molt bona imatge!!

La policia alemanya te fama de ser molt estricte.
En quant al control del transit la meva dona ja ha
tingut una desagradable experiencia. Son habituals
els controls de velocitat (inclus els anuncien per
la radio) En un d'ells la van sorprendre anant a mes
velocitat de la permesa. Naturalment va haver de pagar
la multa.

Un dia, quan encara era estiu, vaig veure que la policia
inclus feia control "DE BICILETES" ... si, si de bicicletes.
Al carrer es va possar un agent i anava parant els
ciclistes de dos en dos. Ho vaig veure desde el cotxe, de
manera que no se que coi controlava. Després ho he
preguntat a un amic meu que va molt en bicicleta i m'ha
dit que potser controlaven que tinguessin la llum
en condicions.

Fa pocs dies anava conduint pels carrers de Berlin i vaig
passar devant d'un lloc on havia hagut un accident.
Els dos carrils del sentit contrari a on jo circulava
estaven tallats. Es veien senyals a terra (suposo de d'oli del motor)
També una ambulància i gent al voltant. El cotxe de la
policia també hi era, pero a 200 metres! Estava
atravessat, de manera que els cotxes no podien passar.
Els dos policies havien baixat del cotxe. Un d'ells estava al costat
del cotxe i dirigia el trànsit per un altre carrer.
Inclús l'autobus no podia passar. L'altre estava a prop
del lloc de l'accident. Aixo era en un carrer
centric i em va fer pensar en el caos que una situacio
similar hauria provocat a Barcelona. Aqui en canvi no se sentien
ni crits ni sorolls dels claxons. Ben pensat t'adones
de que un accident (per propia definicio) no es evitable,
(si ha passat ja no es pot tornar enrere) de manera que en casos
aixi no cal trobar solucions per arreglar
la situació, sino per alleugerar els problemes derivats
(embus del trànsit, evacuacio del ferits i dels vehicles...)

La Vida a Berlin. Cap.4.2 Els Nens (II)

Capitol 4.2 Els Nens (II)

Avui toca el torn dels meus nens.
Sembla que era ahir quan estavem preparant les maletes
per venir a Berlin i les nenes repetien cada dia
'Avui anem a Berlin?' Ara ja hi som i noto amb sorpresa
que tant Hanna i Eva com Guillermo cada cop parlen
menys de Granollers i dels amics que coneixien allà.
L'idioma d'aquest pais es va imposant lenta però
inexorablement en el seu llenguatge. Cada dia ens porta
una nova sorpresa i descubrim que ells troben mes i
mes obstacles en recordar les paraules per expresar-se
en espanyol.

Guillermo, com que es el mes gran i va l'escola de nens
grans, està bombardejat d'alemany desde el mati a la tarda.
Tots hem experimentat en ell un canvi radical.
Ell estava començant a llegir en espanyol i ara tot
s'ha girat cap a l'alemany. Al principi d'anar a l'escola
intentava llegir les paraules amb accent espanyol i ara
és al revés.
El seu caracter també pateix un canvi. Continua mostrant-se
gelós de les seves germanes. Però també hi han moments en
que es mostra conciliador i tracta de fer felices a l'Hanna
i la Eva. Quan surt de l'escola és un moment delicat.
No vol parlar i només vol anar ràpidament cap a casa.
T'ha passat una cosa semblant a tu amb el teus fills?
Els moments més critics del dia són quan la seva mare
arriba a casa. Llavors ell vol ser l'únic centre d'atenció.
Si no ho aconseguiex comença amb un comportament infantil
i a cridar l'atenció corrent, cridant i molestant a les
seves germanes (especialment a Eva) El que es pitjor es que,
quan la seva mare es present, plora per la mes minima contrarietat.
Naturalment aixo no li falla mai i aixi te dedicacio exclusiva
per part d'ella.

Hanna es comporta com una senyoreta. Cada dia em fa descobrir
una novetat increible en el seu comportament. Es una nena
de 3 anys, pero el seu comportament fa pensar mes aviat en
una nena de 6 o 7. Raona les coses amb lógica. Es fixa en
tot el que fem, no només nosaltres, sino també altres
persones. Vol participar en tot i ajudar a tothom.
Quan juguem a pares i mares, ella assumeix profundament
un paper maternal i simula que fa el dinar pel seu nadó,
el treu a passejar, el porta a dormir, ...
Quan juga amb els nens dels veins ho fa sense estridencies,
ni crits, ni baralles. Sap donar i rebre. Sap compartir.
Quan és hora d'anar a l'escola sap vestir-se sense ajuda
i sense que ningú hagi d'estar a sobre per que s'afanyi.

Eva te un comportament assimilable a la seva edat.
Sempre està rient. Però té els capricis impredictibles
d'una nena petita. Quan és hora de dormir et crida 2 o 3
cops per raons diverses (un petó, aigua, un llibre, una joguina, ...)
Al matí sempre és la darrera que acaba d'esmorçar (gasta
una parsimonia que fa perdre la paciència!!) Per aquesta
raó sempre és la ultima que es vesteix i que surt de casa.
Tot aixó ho compensa amb la seva simpatia. Et mira amb una
carona que et fa oblidar tot.

La Vida a Berlin. Cap.4.1 Els Nens (I)

Capitol 4.1 Els Nens (I)

Aquest capítol el dividiré en dos apartats.
Al primer t'explicaré coses sobre els nens d'aqui
Al segón t'explicaré coses sobre els meus nens.

Els nens d'aqui son molt diferents d'els nens
de Barcelona. No pots imaginar que clarets que són!!
L'Hanna i la Eva van a la guarderia que tenim a prop
de casa. Estàn al Grup 10 i són les mes petites
del seu grup, tant per edat, com per tamany.
La mjoria dels nens del seu grup són nascuts entre
els mesos de Setembre i Desembre, mentre que Hanna
y Eva son del Juny de l'any següent.
O sigui que es porten uns sis mesos de diferéncia.
En tamany hi ha una gran diferéncia. Encara recordo
la cara de sorpresa de la educadora quan va saber
la edat de l'Hanna i de l'Eva. Va dir textualment
'So kleine!' (Tant petites!)

Com et deia, els nens d'aquestes latituts són molt
clarets. Tenen majoritàriament el cabell ros, la clara
pàlida, els ulls clars (especialment blaus o grisos)
Són com ninos. En aquesta época de l'any, van ben
abrigadets. La majoria amb un 'mono' tipus esquiador,
gorret de llana, bufanda, guants i botes gruixudes.
Tota aquesta roba amb uns colors infantils, que fa goig
de veure'ls. I com que van tant tapats i carregats de roba,
semblen boletes amb potes. Tot aixó en quan als
que ja caminen. Són els que arriben a la categoria de
nens (aqui s'en diuen 'Kinder')

Per altra banda tenim la varietat 'bebe' o 'nadó'
(aqui en diuen 'Babys'). Aquests no poden caminar, de manera que
les mares els treuen a passejar en cotxet. I aquests casos
són ben curiosos de veure, perque no és gens semblant al que es
veu passejar pels carrers de Barcelona. Les primeres vegades
que vaig veure passejar un d'aquests cotxets (suposadament
amb nadó inclós) fa falta molta imaginació per fer-se una
idea de com deu ser el nen que hi ha a dins. De fora es veu
una gran bola de roba, peró cap senyal de criatura.
Quan t'hi acostes més pots tenir la sort de veure el nas (o no!)
Si fiques el cap a dins, arribes a veure els ulls (normalment
tancats, perque amb tanta roba l'infant es troba pràcticament
aïllat del món exterior i és impossible ni sentirlo si plora,
de manera que opten per estar-se quiets i dormits)

Tornem a la guarderia. Ja de ben petits els ensenyen a assumir
responsabilitats. No només van a la guarderia a jugar. Fan
altres coses: esport, música, escolten contes, juguen, pinten,
fan manualitats... Alguns tenen inclús lliçons d'anglés
(Són els grans -4 o 5 anys-)
Ells mateixos es 'fan el llit' quan és hora de dormir.
Aixó vol dir que es posen el pijama sols,
agafen el matalàs, la manta i el seu nino de dormir i dormen
una estona després de dinar. (Dinen aproximadament a les 11:00
i dormen de 12:30 a 13:30) Al despertar-se, recullen el pijama,
guarden el matalás i la roba de dormir, es renten, fan un pipi
i es vesteixen solets. Després, dos encarregats d'entre ells,
van a buscar els berenars.

A l'escola dels grans, a partir de 6 anys, també tenen les
seves responsabilitats (Però aixó serà un tema d'un proper
capítol -Capítol 6. L'Escola-)

El que m'ha sorprés dels nens de per aqui és que els trobo
més simpàtics i més extrovertits que a Barcelona. Només és
la primera impressió. Per exemple, quan vaig a recollir a
l'Hanna i la Eva, sempre hi ha algún d'ells que s'acosta
i m'explica alguna cosa que per a ell és una novetat (que
porta un samarreta nova, que ha portat un nou nino per
dormir, o que un altre nen li ha agafat el cotxe amb
el que estava jugant ...) Un altre exemple, quan vaig
a recollir en Guillermo, els crida l'atenció que parlem
en espanyol i em demanen que parli amb en Guillermo perque
escoltar com sóna l'idioma espanyol

La Vida a Berlin. Cap.3. El Clima

Capitol 3. El Clima

Ja fa 7 mesos que visc a Berlin. No es prou per coneixer
el clima d'aquesta ciutat. Només tinc referencies del que
m'explica la gent que ha viscut sempre aqui.

Jo he viscut l'estiu. I em diuen que va ser extremadament caluros.
La gent patia perque no hi havia prou aigua per regar
tots els parcs de la ciutat.
He passat una tardor, i he patit gelades.
He hagut de treure gel dels vidres del cotxe a les 7 del
mati per poder portar els nens a l'escola.
He viscut l'ihivern. I em diuen que ha estat mes càlid
que altres anys. Malgrat aixó he hagut de treure la
neu del cotxe un parell de vegades per poder portar els nens
a l'escola.

O sigui que podriem dir que he tingut sort el primer any.
Encara hem falta coneixer la primavera.
I em diuen que la primavera no arriba fins al maig.
Be!, ja ho veurem!

El que si puc assegurar-te es que mai a la meva vida havia
estat en un lloc amb tants dies de neu.
El començament d'any va ser fred. Durant dues setmanes
viviem sota zero. La primera nevada del 2004 va ser
el 7/Gener. Tot va quedar blanc, pero es va desfer dos dies
despres, perque les temperaturs van pujar per sobre de 0ºC

S'ha de reconeixer que aquesta gent està preparada pel fred.
De seguida que comencen a caure les primeres volves de neu,
es posen en marxa les maquines llevaneus i recorren tots els
carrers de la ciutat per deixar-los nets i que els cotxes
puguin circular. No importa que la nevada comenci a les 10 del
vespre o a la 3 de la matinada. El primer dia que vaig sentir
una d'aquestes maquines passar pel carrer eren les 5:30 de la
matinada i la veina em va dir que tambe havia passat a mitjanit.

Pel meu gust, el pitjor de una nevada ve quan tornen a pujar
les temperatures i la neu es desfà. Es forma una pasta que es
barreja de neu, gel i aigua. Em dona la sensacio que estic
caminant sobre un granissat.

Una cosa que m'ha passat sovint circulant amb el cotxe pels
carrers gelats han estat les patinades. Es veu que el cotxe
te un indicador de patinades (es clar, a Barcelona no servia
per res, pero aqui funciona sempre que hi ha gel a terra)
Aquest indicador es una llumeta groga que s'encen si les rodes
del cotxe roden i el cotxe no es mou (ja em diras tu
quina tonteria! Si el cotxe no es mou ja ho veus quan dones gas
i no passa res)
Quan no sabia què era aixó notava que de tant en tant una
llumeta s'encenia. Al principi m'espantava perque pensava
que era l'indicador de la benzina, pero quan ho he descobert,
em resulta intrigant, i sempre que gela vaig circulant i mirant
la llumeta per veure si encerto quan s'ha d'encendre.

Apart de la neu, es cert el que m'explicaven quan era a Barcelona.
El cel aqui es principalment de color gris. Llevat de 3 o 4
dies al mes on es veu el sol, la resta està sempre cobert
de núvols.

Una altre cosa sorprenent es que de nit (quan no hi han núvols)
els estels es veuen molt mes brillants que a Barcelona.
Aixó es així per dues raons:
- primera, perque aquest terreny es molt planer i el vent
s'emporta tota la contaminació
- segona, perque la humitat es mes baixa que a Barcelona i
l'aire és més clar.

La Vida a Berlin. Cap.2. La Gent

Capitol 2. La Gent

No puc dir com son els alemanys, perque no soc d'aquest pais.
El que si puc explicar-te una mica es com son els berlinesos
perque ja porto al voltant de mig any entre ells.
En aquesta ciutat hi viuen mes de 3.5 milions de persones
(son dades de 1994) entre els quals hi som un 10% d'estrangers
Aquesta quantitat hauria de ser incrementada pels estrangers
'sense-papers' que ningu sap quants son (es clar! no tenen papers!)
A primer cop de vista, despres de passejar pels carrers de
Berlin (una mica per cada barri) t'adones que no hi
ha un únic tipus de berlinés. Sí, és cert que són abundants les
persones de cabell clar, ulls clars i alçada superior a la
catalana. Però també t'hi pots trobar sovint cares amb un
color de la pell més fosc, en certa manera com els llatins.
Aquests son els inmigrants de Turquia. S'els veu sobretot
en botigues de menjar rapid, restaurants i fruiteries.
Els turcs tenen el costum, si el temps es favorable, d'anar
a fer picnic al parc. Al estiu, s'els pot veure asseguts
a la gespa fent carn a la brasa.
Els africans són poc abundants. Ep! al menys per on jo
he anat. No vull dir que no hi hagi. Però potser viuen
en barris que encara no he visitat. Un barri que s'ha
fet famós per l'alt index de criminalitat es l'anomenat
Neukölln. Allà hi viuen molts inmigrants (i sembla ser
que molts dels "sense papers")

Hi han dos tipus de berlinesos, segons els comentaris que
he sentit entre ells mateixos. Els 'osis' i els 'wesis'
Els 'osis' es el nom simpàtic per dessignar els que van
viure a la part oriental en temps del mur. Els 'wesis'
són els de l'altre costat. Sembla ser que entre 'osis'
i 'wesis' s'havia arribat a establir (a mes de la diferencia
del lloc d'habitatge, per altre banda forçat per les
condicions politiques) una diferencia de caracter i de
comportament que va donar lloc a innombrables acudits
d'una i altra part. (Podriem dir que com la rivalitat entre
catalans i madriles, salvant les diferencies!)
Pels comentaris que he pogut entendre, els 'osis' tenen
fama de ser poc sociables i mes reflexius. Els 'wesis' tenen
fama de ser mes alegres i despreocupats.
Una frase sobre els 'wesis' que he sentit recentment els
califica com de 'tenir el cor a la boca', en el sentit
de ser extremadament directes. El que senten ho diuen
sense donar-hi mes voltes. Sovint dona la sensacio de que
són poc diplomàtics. Tenen un sentit del humor molt
semblant als espanyols i els agrada fer jocs de paraules
i donar doble sentit a les frases. Ho passo fatal perque
sempre em perdo la part divertida.

Als restaurants i bars, especialment al estiu, pots trobar-te
joves que treballen de cambrers (sospito que per guanyar alguns
euros al estiu) Aquests son temeraris perque agafen confiança
rapidament i en qualsevol moment poden dirigir-se a tu i fer-te
alguna broma (en el sentit de fer algun comentari gracios) i
si no els entens corres el risc de fer cara de bleda.

La Vida a Berlin. Cap.1. L'Idioma

Capitol 1. L'idioma

Com ja deus saber, el barri on vivim era, en un passat relativament
recent, zona ocupada pel regim socialista i aquesta part
d'Alemanya, regio satèlit de l'antigament denominada URSS.
Al terreny on esta edificada la casa hi havien fins fa poc
casernes del exercit sovietic.
A prop tenim una escola bilingüe rus/alemany. Aqui naturalment
tothom parla alemany, pero sovint sents parlar un idioma que
no es alemany. Hi ha gent (sobretot els mes grans) que quan
parlen alemany ho fan amb un accent gens habitual.
Son els rusos (o ex-alemanys orientals)
D'altra banda, l'alemany que es parla a Berlin te algunes
paraules i un accent particular. O sigui, que passa igual
que a Espanya on tenim varis idiomes i dialectes. Pero, es clar,
aqui es diferent, perque idioma nomes hi ha un. Son els dialectes
de cada regio els que delaten la procedencia de l'interlocutor.

Les primeres experiencies que vaig tenir amb l'alemany al
arribar aqui van ser dificils. Pensa que les primeres setmanes
havia de fer molts tràmits (empadronament, inscripcio a Hisenda,
matriculacio del cotxe, visites a la casa (que encara estava
en construccio), inscripcio dels nens a les escoles, ...)
No entenia tot el que em deien i em sentia com un estupid.
Per sort, la meva dona ajudava amb la traduccio.
Actualment la cosa ha millorat molt. Ja m'he acostumat
als sons alemanys i entenc la major part de les coses.
Inclus puc mantenir alguna petita conversa amb els pares
dels altres nens que van a l'escola dels meus fills.
Aixo fa aumentar la confiança. De totes maneres, ho
tinc mes facil amb la lectura. Veure el text en un paper
i poder-lo llegir un parell de vegades fa mes facil la
comprensio que si els sents dir un cop, rapid i corrent i
per una persona que potser no has vist ni sentit mai.